Marie Coumes e Laurent Cavalié, s’enanèron al rescontre de los qu’an militat dins los Comitats d’Accions Viticòlas d’Aude de las annadas 60 fins a la manifestacion tragica de Montredon en març 76. Aqueles vinhairons, diguèron a l’epòca, sa ferotga volontat de poder viure e trabalhar al país. Atal, esprimèron una dinhitat bèla d’èsser « d’endacòm » sens chovinisme e fuòra de tot regionalisme. Portèron una luta talament determinada e solidaria, qu’es venguda una sorga d’inspiracion per espimir las colèras d’uèi. La poesia occitana de l’epòca seguiguèt de prèp los eveniments, unis poetas i participèron, e i trapèron un camin de poesia de luta.
Marie Coumes et Laurent Cavalié an bastit una velhada, per tornar dire las paraulas dals ancians militants e son agach poetic sus aquela batèsta e per tornar sa fiertat als eveniments, que la fin tragica, ambe los dos mòrts de Montredon, eclipsèt la grandesa e la valor de l’engajament. La memòria d’aqueles eveniments es a s’escafar lentament. Aquò preissa de tornar contar aquela istòria populara de coratge colectiu, de colèra e de solidaritat.
Dempuèi que viran aquel espectacle, las lengas se desligan. Los ancians se meton a parlar, a contar son vejaire, sos remembres, sos pantaisses e son bilanç. Es amb un grand plaser que Marie e Laurent escotaran çò qu’avètz a dire sus aquela istòria.